Joan Margarit

Aqui us deixo el poema que recitaré el proper 21 de Desembre. Es titula Autoretrat amb mar, és de Joan Margarit i l'he extret del llibre Càlcul d'estructures:

És aquell nen callat que juga sol.
S'està darrere d'aquells ulls de vell,
resisteix l'envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant dins l'aigua freda i transparent
de la platja de còdols. Té vergonya,
i va d'un a l'altre amagatall dels contes.

Dorm dintre meu, perduda criatura:
dorm dintre meu en una nit de reis
on volen en silenci les escombres
i els llops deixen petjades en la neu.
A fora el cel s'emplena d'albercocs
i el mar blau de prunes es desfà
damunt dels negres ganivets de roques.

Aquest estiu d'alcohol amb gel als ulls
sento la meva vida negra i groga
com la polpa d'un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria.
Amaga't dintre meu, perduda criatura.
Dins de mi, protegida del migdia,
recita la rondalla del nen gris
i de la miserable bicicleta
que munta el trist ciclista del suburbi.
T'està buscant i ja és a prop d'aquí.

Reflexió:

He escollit aquest poema perquè el trobo adient per ser recitat en molts sentits. La temàtica va estretament relacionada amb el que estudiem, ja que fa al·lusió als punts de vista de l'ésser i a les seves sensacions al llarg del temps. Un nen que s'ha fet gran dins d'un cos de vell, però que encara és un nen. Bonica metàfora.
El vocabulari així com l'estructura el fa relativament senzill de recitar.
Per altra banda, si l'he escollit ha estat principalment perquè m'ha agradat molt la peculiaritat amb la que l'ha escrit l'autor. En general tots els poemes del llibre "Càlcul d'estructures" de Joan Margarit tenen quelcom que m'atrau, potser és perquè si algun dia escrivís, voldria fer-ho com ell.